LA SARDANA

 

ORÍGENS

 "La dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan"

Encara que incert, la sardana podria tenir el seu origen en les danses gregues, íberes o etrusques, danses en que els balladors es donaven les mans i movien els peus. Però, no és fins el segle XVI que apareix el terme "sardana", fent referència a una dansa que es ballava en forma de rotllana. Des de l’Edat mitjana existien dues danses similars: el ball rodó i la dansa mesclada, que es ballaven amb les mans agafades i donant voltes. Més tard, aquestes danses van derivar en dues danses que són l´origen recent de lasardana actual: el contrapàs, en que els

balladors posats de rengle i agafatsde les mans dibuixaven unes figures i donaven la volta a la plaça, i la sardana curta, que tenia sempre els mateixos compassos (vuit de curts i setze de llargs amb una combinació que arribava a fer un total de noranta-sis compassos) i que va servir de base al desenvolupament de la sardana llarga, que és l’actual.

En el panorama musical van aparèixer tres figures clau: Josep Anselm Clavé, en el moviment coral; Pep Ventura, que reformà la cobla i per tant, la sardana, i Felip Pedrell, musicòleg que retrobà la tradició musical catalana.

La reforma iniciada per Pep Ventura o Pep de la Tenora es va orientar cap a tres vessants: l’estructura de la cobla, la música de la sardana i la integració de melodies populars en les seves composicions. Tot això desembocà en la creació de la sardana llarga.

A la cobla ordinària formada per tres músics que tocaven el sac de gemecs, la gralla, el flabiol i el tamborí, s’afegí algun dels instruments de vent propis de la cobla moderna: la tenora i el tible.

L’estructura de la sardana també va variar, passant a ésser una composició lliure amb uns límits d’extensió que oscil·laven entre els vint-i-cinc i quaranta compassos en els curts i els seixanta i vuitanta en els llargs.

L’any 1850, en Miquel Pardàs i Rovira va fixar el mètode de ballar sardanes en la seva obra "Método per apendrer á ballar sardanes llargas". De mica en mica, la sardana es va estendre des del nucli de l’Empordà i la Selva, fins que l’any 1892, Tomás Breton va estrenar una òpera (Garín) en la qual es ballava una sardana, que es va acollir amb gran entusiasme pel públic i va haver de ser repetida tres vegades. L’eclosió de la dansa va ser tan important que les audicions i aplecs s’estenien arreu del territori.

Durant la dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil i el franquisme, la sardana va viure temps difícils, però a partir dels anys cinquanta va reprendre el vigor de començament de segle i la sardana va tornar a estar present en les festes populars.

Actualment a Catalunya hi ha al voltant de 325 colles sardanistes i 70 cobles, a les quals cal afegir una cobla andorrana, vuit de la Catalunya Nord i la Principal d’Amsterdam als Països Baixos.

 

PERSONATGES IMPORTANTS

Compositors d’anomenada internacional han inclòs sardanes entre les seves composicions: Pau Casals, Eduard Toldrà, Joan Manén, Juli Garreta, Enric Morera i Joaquim Serra.

Diferents pintors han dedicat obres a les sardanes, per exemple Ramon Casas i Picasso: "La sardana de la Pau", "Sardana d’infants", "Visca la pau!"