INSTRUMENTS DE LA COBLA
El Flabiol
És un instrument de vent, fet de fusta, que pertany a la família de les flautes, amb l'embocadura bisellada, tradicional a tota Catalunya. Es pot comparar amb la flauta dolça sopranino en quant a dimensions i tessitura. El seu so és més potent i el fa apte per interpretacions al aire lliure. És un instrument típic de la cobla, que es toca amb la mà esquerra.
Antigament, els joglars i pastors feien servir un rústic flabiol fet de canya o de fusta de boix. El flabiol actual està fet amb fusta de banus i la seva llargada oscil·la entre els 22 -25cm. Normalment l'instrument consta de vuit forats dels quals, els cinc superiors són tapats amb els dits de la mà esquerra. Malgrat no tenir un paper protagonista en la majoria de sardanes, sovint el compositor, li ortorguen petites intervencions ornamentals o passatges d'habientació bucólica. Hi ha fins i tot un gran nombre de sardanes per a flabiol solista.
El Tamborí
Timbal de mides molt variades, segons el lloc i les èpoques, que es sol tocar amb una sola mà; la dreta. A Catalunya es conegut com a company inseparable del Flabiol, utilitzat des de temps remots per joglars i pastors. En la cobla actual es el seu so característic en l'acompanyament rítmic de les sardanes. El cilindre, generalment de fusta (alguna vegada de metall), fa una alçaira que oscil·la entre els 6 o 9 cm., i un diametre d'uns 8 cm. Les membranes són tessades per mitjà d'unes titges enroscades.
El Tible
Instrument aerófon de llengüeta doble de característiques anal·logues a la tenora. Descenden de les antigues xeremies. Amb el flabiol i la cornamusa, formava part de l'anomenada "cobla de tres quartants". La llargada total de l'instrument és més o menys de 55 cm. Els seus sons sonen una quarta més alta que la nota escrita. El so del tible és més estrident i penetrant que el de la tenora. Dins la cobla podem considerar-ho com un segon protagonista, al costat de la tenora, i és molt característic el diàleg d'aquests dos instruments.
La Tenora
Instrument aerófon de llengüeta doble considerat directe de la xirimia que es tocava arreu d'Europa des de l'edat mitjana fins al segle XVII. Ha sofert una evolució isolada a Catalunya fins a esdevenir un del instruments més representatius de la música autoctona i veritable element protagonista en les sardanes. El nom actual es pot considerar com una abreviatura convencional de xeremia tenor que seria el nom propi. Fins el segle XIX eren contruides generalment amb fusta de boix, d'una llargada de setanta cm aproximadament.
Pep Ventura va ser el primer gran solista de la tenora. Però, tamb´é hi van haver intèrprets famosos com: Albert Martí, Josep Coll, Ramon Rosell i Pau Casals.
La Trompeta
Es l'instrument més agut de la família dels de vent-metall. Les trompetes antigues tenien una forma recte o una mica corbada. En el segle XVI, ja tenia l'aspecte que te ara. En principi era simple i sols produïa un número il·limitat de sons. Al final del segle XIX, es va idear el sistema de vàlvules. Les principals varietats son: -la trompeta en si bemoll o do, que es la més utilitzada en bandes i orquestres; - la trompeta piccolo, que pel seu registre agut s'utilitza per a interpretar obres barroques;- la trompeta baixa.
El Trombó
És un instrument que ha camviat poc amb el pas del temps, només el pabelló s'ha einxamplat un mica per a conseguir més sonoritat. El mecanisme es molt simple: el trombó te una vara per allargar el tub, i així poder fer diferents sons. Aixó permet l'emissió d'una nota a un altre, característica dl trombó cap a l'any 1825 es van construir els primers trombones de vàlvules però aquets no han tingut massa acceptació, encara que s'utilitzen en algunes bandes de música. El trombó te un so brillant de caracter heroic, amb un registre greu obscur. La sonoritat es apreciada per la gran expressivitat que pot produïr, sobretot en els amplis legatos (melodies on les notes estan molt lligades) el trombó més utilitzat es el tenor, encara que algunes vegades, si l'obra orquestral ho requereix també s'utilitza el baix.
El Fiscorn
Instrument aeròfon de metall, soprano de la família dels bugles o saxhorns, conegut als països germànics i anglosaxons coma flügelhorn o althorn. És semblant a la trompeta, tot i que lleugerament més gros, però és de conicitat més accentuada i per aquesta raó produeix un só més estrident que la trompeta.
Té habitualment tres pistons i embocadura semiesfèrica, com les trompes; acostuma a èsser afinat en do. És un instrument típicament de banda als Països Catalans és un dels emprats en la cobla.
El Contrabaix
És l'instrument més gran i el que produeix els sons més greus de tota la família. El so del contrabaix és profund i ressonant, i pel volum i el pes que té és el posseeix menor agilitat.
Hi ha vegades que els instruments d'aquesta família no solament produeixen so amb l'arquet, sino que també mitjantçant un efecte anomenat pizzicato, i que consisteix en pessigar les cordes amb els dits. El contrabaix és l'instrument que posa en pràctica més sovint aquest efecte, sobretot en el jazz.